Aquesta és la segona : seré contradictori .
Aquesta és la tercera : una ressenya d'un film "De dioses y de hombres"
Entre les pel·lícules que et deixen clavat a la cadira hi ha “ De dioses y de hombres”, dirigida per Xavier Beauvois, que han estrenat amb l’aura del premi del Jurat de Cannes i amb l’aroma dels films bastits pels esperits indòmits i tossudament independents.
L’espectador queda vivament impressionat no pas per la gosadia formal de les imatges sinó per la contundència de la profunditat dels personatges que se’ns mostren.
En altres paraules , el film narra la vida d’uns monjos cistercencs – la seua vida monàstica – a Argèlia en un moment de pura guerra civil entre islamistes i l’exèrcit argelià. El desenllaç és previsible a cada passa.
La vida monàstica hi apareix en els seus detalls més precisos : la vida intel·lectual , el silenci , el treball manual i les greus decisions que han de prendre en un moment de crisi.
L’espectador queda interpel·lat constantment per les accions que la pel·lícula mostra . En aquests sentit , el film és poderós perquè les preguntes dels monjos esdevenen també les preguntes de l’espectador : et quedaries en una situació semblant ? Series un heroi , amb l’ànima de ferro colat ? T’amagaries sota el llit com l’amable monjo vellet ? Fugiries ? Tindries por ?
En efecte : el dia de la projecció, el cinema era ple i contradeia les veus dels capitalistes estúpides que sostenen que només es pot fer pel·lícules espectaculars i comercials.
Ara bé , allà on el film excel·leix és en retratar l’esperit de l’abat de la comunitat , en especial , en la lectura del seu testament en forma de carta d’una profunditat exemplar .
I finalment , allò que el film mostra és un altre estil de vida a les antípodes del nostre viure quotidià : els monjos , amb la seua actitud d’ajuda, amb la seua alegre pobresa evangèlica , amb el seu vivaç viure en comunitat mostren allò de què més ens ressentim en la nostra vida d’ara : l’aïllament , l’encapsula ment, la vida girada enfora de la meditació i l’alegria.
És , potser , per això que l’espectador queda perplex, atrapat a la butaca, havent de pair un relat que depassa de molt el retrat d’un fet històric esdevingut a Argèlia en 1996.
Si no vaig errat, doncs, “ De dioses y hombres” és una obra que cimeja per la seua aguda i profunda espiritualitat . Un film que et commou – i no és pas per les argúcies del seu guió ni per la música , sinó pel viure insòlit que mostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada